Tercer premi del XV Premi Literari 100 cims per un soci del CE Madteam

Hola Madteam!

 

Ens plau comunicar-vos que el nostre company Jaume Garcia-Masachs (soci 14.222), ha obtingut el 3er premi del XV Premi Literari 100 cims, organitzat per la FEEC.

 

 

Molt amablement ens ha permès que publiquem el seu conte al nostre blog. Però abans, ens respon un parell de preguntes per a coneixe'l millor:

 

Doncs em dic Jaume Garcia, un cul inquiet, a qui li agrada fer teatre amateur, Il·lusionisme, Geocaching... i unes quantes coses més. En la meva vida laboral em dedico al món de la Informàtica. Soc Enginyer Informàtic i actualment soc enginyer de dades en una empresa farmacèutica.

 

La muntanya sempre ha estat present a la meva vida, però va esdevenir un dels meus centres vitals a partir que vaig començar a completar amb companys de muntanya el repte dels 100 Cims (dels quals molts ja havia acomplert sense saber durant l'adolescència) o en infinitats de sortides de Geocaching.

 

L'escriptura, sempre se m'ha donat bé, però com d'altres aficions, mai havia un sigut un punt fort. Un concurs d'escriptura compartida organitzat pel Tram.cat em va dur a assolir (junt amb 9 companys més) a guanyar la 1era posició i d'entre els premis del concurs hi havia un curs d'escriptura de 16h que va esdevenir la catapulta per a continuar escrivint.

 

Aleshores muntanya i escriptura es van materialitzar al concurs literari dels 100Cims. Jo no havia mai participat en cap concurs literari i vaig pensar que potser era una manera de "provar" si podia fer quelcom una mica seriosament.

 

Els que em coneixen saben que tendeixo a buscar sempre formes creatives i diferents de fer les coses. Innovar. El relat pels 100 cims no podia ser diferent i a més era important que d'alguna manera cridés l'atenció a aquells membres del jurat que haurien de qualificar-lo.

 

El 2013, tot ascendint la Creu de Santos amb un grup vaig descobrir la fascinant història de l'ermitori de Cardó, les seves 13 ermites. Aquella història em va quedar gravada i es va presentar com a idea quan vaig començar a pensar en el relat. Era un repte: Un 100cims fet en 1700 per una persona molt allunyada del món muntanyer. Vaig imaginar com seria si un d'aquells ermitans fos un xic rebel (com jo) i s'atansés en solitari al cim més alt on venerar al seu Déu. Després em va tocar fer molta recerca de Cardó l'any 1700 i de la vida dels ermitans i fer-ne, posteriorment, moltes revisions al text original per adequar-lo a la normativa del concurs.

 

Vaig quedar 3er. Però quan vaig veure que el 1er i 2on premi havien estat per a gent amb molta trajectòria escriptora i algun llibre publicat em vaig sentir realment molt orgullós de la meva història protagonitzada per l'ermità Jeroni.

 

 

El podeu llegir a continuació...

 

Després de fer les vespres, en Jeroni s'alça i se signa davant del Crist de fusta. Pren el càntir que reposa al llindar de la finestra i amb pols ferm, emplena la gola d'un xarrup d'aigua fresca mentre reposa la mirada enllà, cap a l'exterior de l'ermita. A fora, el sol minvant comença a tenyir de tons daurats tota la vall de Cardó i unes petites espurnes de llum s'encenen tímides a les finestres del monestir. Les campanes del capvespre retronen amb força i les muntanyes que encerclen la vall els fan eco. Uns instants després, tot esdevé foscor, silenci i pau. Una pau que en Jeroni viu amb intensitat fonent el seu esperit amb la natura i amb Déu.

 

Abocat a la finestra, gaudeix del privilegi de poder veure tota la vall en aquesta hora que els altres germans ermitans encenen la llar de foc. Aleshores, aquí i allà, desenes de puntets brillants apareixen com cuques de llum en la foscor i, pacient, espera a veure la claror de l'ermita de la Trinitat per encendre ell també la seva llar. És un moment únic de comunió lluminosa a l'hora de sopar. Després, tanca la finestra, s'agenolla al jaç i resa:

 

L'hom qui vol lo seu Déu, nit i dia l'adora, dorm ara i pren comiat, fins lo jorn on lo nou dia és despert.

 

L'endemà s'aixeca ben d'hora. Des del petit hort observa cada dia la muntanya més alta de tota la vall que a aquesta hora el sol ja li comença a dibuixar la silueta. Fa setmanes que barrina si hi podria pujar.

 

"No seria el lloc més sagrat on estar a prop de Déu?" – pensa en Jeroni.

 

Potser avui que fa bon dia ho pot intentar. La setmana passada va prendre un corriol cap a l’Oest que el va dur fins a l'ermita de Sant Bernat. Abans d'arribar va veure un trencall on un altre sender poc fressat semblava dur al capdamunt d’un coll. Podria provar d'arribar fins allà, enfilar-se a la carena i caminar després cap al cim, o almenys, esbrinar si seria viable.

 

L’estómac li rondina, és hora d'esmorzar. Recull una dotzena de maduixes de l'hort i torna dins. Fa un farcell amb la meitat i les fica dins un sarró. L'altra meitat les posa a la taula, talla unes unces de pa i en un pot escalfa aigua per fer-se unes herbes. S'asseu, resa i gaudeix de l'àpat. Després de recollir, emplena un petit odre amb aigua i se'l penja a l'espatlla. Es fixa també en un tros llarg de cordill que podria ser-li útil. El fica al sarró i se'l penja a l'altra espatlla. Només li falta el seu benvolgut garrot de fusta: un fidel company que s'ha esmolat ell mateix i que usa quan camina pels voltants. El pren mentre tanca la porta i s'endinsa al bosc.

 

De seguida arriba al corriol. És un camí ample que connecta algunes ermites amb el monestir. Quan plou sol quedar enfangat, però ara en primavera és un goig passejar-hi i sentir la humitat de la rosada del matí. El camí passa prop d’una font on sempre brolla aigua i acaba arribant al trencall que porta a Sant Bernat, d'una banda, i al sender que arriba al coll, de l'altre. En Jeroni arrufa el nas quan hi arriba; el bosc és força dens i el camí s’enfila fent molts revolts, però a un costat també hi veu una mena de fita de pedres amuntegades que sembla un senyal clar posat per un pastor per marcar el camí. Se signa de nou com per a demanar protecció extra a Déu i decideix pujar fins on pugui.

 

Però el bosc no li ho posa fàcil: El sender és més costerut del que esperava i els rocs se li claven a través de les espardenyes. L’hàbit s’entortolliga constantment als arbustos que, a més, li esgarrapen les cames.

Com més s'enfila, més giragonses fa el camí i més cansat es troba. Sort en té del garrot que l'ajuda en els desnivells, però sua molt i ha de parar sovint a beure aigua. És llavors quan la por li xiuxiueja que torni a casa i només pot fer-la callar cercant una altra fita i continuar pujant. De sobte, el camí gira i els arbres comencen a minvar. Davant apareix ara una planura que el sol il·lumina amb força i al fons, el camí comença a davallar. En Jeroni somriu. Ha arribat al coll.

 

Sent un formigueig a l'entrecuix. Necessita orinar. Mira al voltant i, vergonyós, s'apropa a un arbre on s'aixeca l'hàbit que li ha quedat farcit de virosta. És aleshores quan s'adona que els arbustos del camí li han deixat els turmells ensangonats. Cerca un roc gran on seure, i es neteja les ferides. Tot seguit, es menja les maduixes que, de sobte, li semblen dolcíssimes i saboroses. El repòs a més, li calma el neguit i s'adona que malgrat un parell de passos dificultosos, el camí sempre ha estat clar i que és la mateixa por el que l'ha fet patir més del necessari. Aixeca la mirada i veu que al davant té un petit turó darrere del qual s'albira el cim que vol assolir. Encara li queda un bon tros, però un cop superada aquesta pujadeta ja estarà a la carena on no hi haurà boscos ni desnivells que li impedeixin arribar a dalt.

Pren un nou glop d'aigua i s'ajuda del garrot per a posar-se dempeus. No sap que quan arribi a la carena, Déu li reserva un regal. Només triga uns minuts a pujar i aleshores obre els ulls, extasiat: L'immens mar Mediterrani el saluda reflectint milers d'espurnes sota la llum del sol i al darrere, la vall de Cardó llueix una infinita bellesa. És un dels moments més màgics que en Jeroni mai hagi viscut.

 

Continua carena amunt amb els cinc sentits absolutament receptius i se submergeix en ells experimentant una magnífica sensació de grandesa i llibertat.

De tant en tant s'eixuga la suor, beu aigua i esbufega aclaparat per tanta bellesa. No és conscient que, gairebé sense adonar-se'n, ha arribat a la petita grimpada que el conduirà al capdamunt de tota la vall. Ascendeix el darrer tram amb cura i per fi arriba al cim.

Una forta brisa mediterrània li revoluciona l’hàbit i l'obliga a agafar-lo amb les mans. Es gira en contra del Llevant, cap a la vall i... aleshores la veu: al fons i petitíssima reconeix la seva ermita. Mirant-la sent una harmonia que mai havia experimentat. Una pau completa amb el seu ésser i en comunió amb el que l'envolta.

Cap paraula podria explicar el que sent ara quan el vent l'acarona.

Cap poesia podria descriure l'udol que fa el vent al cim.

Cap dibuix podria plasmar l'infinit bosc i les muntanyes que ara observa.

I cap cançó podria descriure la flaire del mar quan bufa el Llevant.

 

Plora d'emoció i el vent capritxós li roba les llàgrimes. S'agenolla amb cura a terra per a pregar a Déu i agrair-li que l'hagi dut allà… i aleshores el sent. Es posa dempeus i arrossega quatre pesants rocs a la part més alta del cim.

Agafa un tronc del terra de la llargada d’un braç i amb el cordill que ha dut el lliga amb molta força a la part alta del garrot formant una creu enorme d'un metre i mig d'alçada que col·loca al mig dels rocs. Busca encara un bon grapat de pedres grosses i les amuntega al damunt fent una gran piràmide. En acabar l’admira embadalit. És forta i resistent. Una creu que es veurà des de tota la vall i farà palesa la grandesa de Déu des del cim més alt. El vent udola de nou; el Totpoderós li envia el seu agraïment.

 

És hora de marxar. Emprèn el camí de tornada i ara, que el fa a l’inrevés, li sembla del tot diferent. Travessa de nou la carena i baixa fins al coll on retroba el sender del bosc, molt més assequible que no pas abans i arriba al corriol que el porta a casa. Quan arriba a l'ermita, es deté encara uns instants a l'hort per a mirar-la: allà dalt, petita i ben visible, llueix la magnífica creu. Després, l'esgotament li cau a sobre com una llosa i es tomba al jaç. Se sent culpable del plaer que ha experimentat, però no pensa renunciar-hi i es promet a si mateix que tornarà a les muntanyes. Uns segons més tard, es queda adormit.

 

L'endemà tothom comentaria sobre la misteriosa creu. Els ermitans de Cardó la gaudirien. Els monjos del monestir parlarien d'un miracle de Déu i al poble, pastors i vilatans discutirien si en lloc de miracle no seria, sinó, un encàrrec dels homes sants de la vall. Però mai ningú dubtaria del nom d'aquella aparició en una terra poblada d'homes de Déu: “La creu de los Santos”.